Text íntegre del monòleg a l'esdeveniment Sostenibilitat XL. Caixa Fòrum, Madrid, maig del 2018.

Perdoneu el meu atreviment de presentar-me aquí aquesta tarda sense gairebé haver avisat. Crec que dec una disculpa a la Isabel; sé que fa temps que estàs preparant aquest acte, aquest esdeveniment, i venir sense formar part del programa oficial, doncs sí que és un atreviment… però mireu, eh, tenia la necessitat de retrobar-me amb tots vosaltres: companys, col·legues… veig un munt de cares que feia molts anys que no veia i tenia la necessitat de compartir amb vosaltres els dubtes que durant anys ens persegueixen, ens inquieten… les respostes a preguntes que continuen allà pendents de ser contestades. I és per això que estic aquí, perquè intentava, pretenia trobar en la vostra companyia, en les vostres mirades, aquestes respostes. I ara que us veig, i veig la quantitat de coneixement, de nivell acadèmic i intel·lectual que hi ha a la sala, encara se'm fa més difícil entendre què vam fer malament.

Fa temps que ens preguntem quina va ser la variable que ens vam deixar en aquella equació amb la qual crèiem que ho resoldriem tot.

Quin va ser l'ingredient d'aquella recepta màgica que ens havia de treure de l'embolic?
És dur portar tants anys pensant i haver d'acceptar que tot aquell esforç del passat gairebé no va servir, o que va servir per molt poc, perquè avui potser pugui estar aquí parlant-vos… tots aquells esforços de centenars de milers de voluntaris, d'associacions, de companys activistes tractant de treure de la ignorància a centenars de milions de persones, tractar de mobilitzar-los… mirar cap al passat i comptar els anys que portem ja insistint i treballant… uns més que altres… uns moltíssim quan un pensa en Greenpeace, en la Ellen MacArthur Foundation, en el Club de Roma, en la Global Alliance for Building and Construction… no en són pocs, eh? És un agregat d'esforç molt, molt gran. I jo segueixo sense respostes…

La veritat és que la majoria dels aquí presents segur, confio o segur que és així, oi?… tenim la sensació d'estar deixant-hi la pell, de formar part d'aquest col·lectiu que tracta de combatre i argumentar als negacionistes que per més evidències que els presentem, continuen allà en la negació constant i contínua; que tractem d'alertar els que viuen instal·lats en la passivitat, en els que creuen que no hi ha res a fer, que les decisions, que els actes, corren a càrrec d'altres… o d'impulsar, d'animar aquells ingenus —o així entenc que som jo— els proto optimistes en dèiem… aquells que continuen pensant o pensaven que al final el metre anterior al precipici, el segon anterior a la tragèdia, el sapiens del planeta ho acabaria resolent tot. I jo, com vosaltres, crèiem estar fent les coses bé, crèiem que amb la nostra actitud, amb el nostre compromís, escrivint articles, ajudant a redactar lleis, generant informes… que amb això, doncs fèiem el que s'esperava de nosaltres, el que se'ns demanava… crèiem i defensàvem que si tothom feia les coses com nosaltres les fèiem, el món canviaria. Hi hauria un canvi de rumb. I això ens generava cert orgull. Pertanyíem al club dels bons, al costat bo dels decents, dels que érem sensibles, dels que sabíem el que calia fer i no ho neguem, de vegades ens adreçàvem als altres amb una certa autoritat moral i intel·lectual que almenys jo, amb el temps, reconec que era totalment injustificada.

No hi havia cap mèrit en tot allò. Ser aquí avui no té cap mèrit. Segurament tots, cadascú amb la seva circumstància, som el resultat d'aquells que van treballar i s'esforçar perquè nosaltres tinguéssim accés al coneixement, poguéssim incrementar el talent. La pregunta és si després vam fer prou amb aquest patrimoni que ens van deixar. Aquests pocs minuts compartits, tinc la sensació que m'apropo a aquella resposta que en anys no he sabut contestar.

I tinc la sensació que la resposta és: ens va faltar determinació. I si és així, m'assalten un munt de dubtes, oi? un munt de dubtes. Mireu, no us ho he dit, eh, vinc del 2058. Allà les coses no són fàcils, gens fàcils.

I la més difícil de totes és conviure sabent que no vam fer el necessari.

Pensem que avui comença una dècada nova. No esperem a l'u de gener del 2020, no esperem aquell calendari que ens marqui els ritmes i els tempos. Avui comença una dècada que demana el millor de tots nosaltres, que agafem aquesta determinació i l'emprem amb entusiasme, per força, cadascú en la seva competència. Arquitectes, projecteu, dibuixeu, penseu en clau de planeta; no pot, no hi cap una prioritat més gran que aquesta. Penseu en demanda. Enginyers, sigueu audaços amb aquell enginy, aquell talent innat que teniu per satisfer aquesta demanda amb el consum zero.

I dic zero, no proper a zero. Near zero is not zero and the planet needs zero.

Cal retallar els temps. I vosaltres, constructors, quadrilles, industrials, lampistes, lampistes, fusters, teniu també responsabilitat. Teniu part en això. No us desinhibiu. Cada quilovat no consumit. Cada litre d'aigua no malbaratat, cada quilo de CO₂ no emès compta. Tots compten. No feu cas dels que diuen que les petites accions no compten: multipliqueu per 7.000 milions i digueu-me què us dóna.

I vosaltres, el gremi que fabricau materials de construcció: teniu una capacitat enorme de transformar el sector. Utilitzeu-la, empreu-la, sigueu valents. No n'hi ha prou amb acolorir de verd les webs i els catàlegs. No n'hi ha prou amb posar un eco, un bio, un organic davant de la nomenclatura de cadascun dels vostres articles. No penseu en els comptes d'explotació d'enguany i del proper… donem l'opció als que venen per darrere a que calculin també els seus comptes d'explotació. Utilitzeu aquest múscul. Inversors, entitats financeres, promotors: no tot val, no tot és finançable. La TIR no és l'única cosa que compta; pregunteu al planeta quina és la seva TIR, o asfixieu financerament els projectes que no són solidaris amb el planeta o asfixiareu el planeta.

I vosaltres, els que us dediqueu a la governança i a l'acció política, a regular i definir el nostre marc legal, a gestionar els recursos públics, vosaltres que ens demaneu que us entreguem la nostra confiança votació rere votació, que mostreu com a garantia del vostre bon fer la vostra indiscutible vocació de servei públic, que us postuleu per treballar per i per al bé comú. Sapigueu que avui no hi ha un bé comú més clar que aquest: treballar per fer possible la preservació de tots els éssers vius que hi vivim i la de tots aquells que ens han de succeir. No busqueu dreceres. No vulgueu simplificar ni abaratir el repte. Redacteu les lleis necessàries i acompanyeu-les dels mecanismes d'execució i dels pressupostos òptims per assolir les solucions que el problema ens demana; sigueu valents, sigueu audaços. Comenceu cada sessió parlamentària, cada grup de treball, cada ple municipal repetint-vos això. I sapigueu dir que no quan s'escaigui i premeu amb el sí també quan la situació ho requereixi.

Però perdoneu, no volia convertir això en un seguit de retrets que potser se m'ha anat de les mans… però des de la perspectiva que em dóna estar 37 anys per davant vostre us dic que hi ha temps, que si agafem aquesta determinació, si ens la creiem i l'apliquem amb força, amb convenciment, amb lideratge… hi ha temps.

Hem d'autoexigir-nos la millor versió de cadascun de nosaltres. Una que ni nosaltres mateixos sabem que existeix perquè segurament la situació no ho demanava, perquè la urgència no és la d'avui. I perquè avui el que hi ha en joc és tot; i tot, mai abans havia tingut un sentit tan ple. Repetiu-vos-ho: tot. Busqueu l'entusiasme, la il·lusió, la passió.

Potser les vam deixar enrere, dècades enrere… se'ns van anar amb la joventut. M'entristeix veure a la sala gairebé cap menor de 30 anys. No podem fer això sense ells. Necessitem la seva insensatesa. Necessitem el seu entusiasme, de creure que l'impossible és possible. Pugeu-los al carro, o retireu-vos del carro i empenyeu-lo; ser aquí obliga.

La vida, sigui quina sigui la raó que us ha portat aquí, ens ha posat aquí. I això obliga a liderar, a empènyer, a convertir-vos en exemple, sense por. Sortim dels nostres cercles. Sempre estem veient les mateixes cares, els mateixos noms… sí, fem coses, però reconeguem-ho, endogàmicament. Sortim d'aquí. Necessitem generar més moviment, molt més. Convertim cada petita acció en una acció de compromís.

Cada gest en un exemple… fins el més petit, fins el més privat, el més singular, el més silenciós. No hi ha capacitat, no hi ha possibilitat de neutralitat. Les decisions i accions o ens acosten a la solució del planeta o ens n'allunyen. No hi ha terme mitjà.

Temes