L’Anàlisi de Cicle de Vida no s’hauria de plantejar com un informe final de projecte: és una eina per dissenyar millor

Durant els darrers anys, el terme Anàlisi de Cicle de Vida (ACV, o Life Cycle Assessment en anglès) ha anat guanyant presència en el sector de l’edificació, impulsat per les normatives europees, les certificacions ambientals i els compromisos de descarbonització. Tot i això, persisteix una confusió generalitzada: molts agents continuen considerant l’ACV com un lliurable final, un requisit documental que s’ha d’adjuntar per complir amb un estàndard. En realitat, el seu valor més profund rau a concebre’l i aplicar-lo com una eina de disseny, que ens ajuda a identificar àmbits de millora i a aplicar-los —en la mesura del possible— mentre encara hi som a temps.

L’ACV, definit per la norma ISO 14040:2006 i desenvolupat a la ISO 14044:2006, és una metodologia estandarditzada que permet quantificar els impactes ambientals associats a un producte, procés o edifici, des de l’extracció de matèries primeres fins al seu final de vida. En l’àmbit de la construcció, aquest enfocament es concreta a la norma europea EN 15978:2011, que estableix el mètode de càlcul per avaluar el comportament ambiental dels edificis i ordena el cicle de vida en les fases següents: extracció i producció (A1–A3), construcció (A4–A5), ús i manteniment (B1–B7) i desmantellament o final de vida (C1–C4), a més dels potencials beneficis més enllà del sistema recollits a la fase D.

El marc normatiu es completa amb la EN 15804:2012+A2:2019, que regula les Declaracions Ambientals de Producte (EPD) utilitzades com a font primària de dades per als materials; la EN 15643-1:2021, que defineix el marc d’avaluació de la sostenibilitat global de les obres; i la EN 15942:2022, que harmonitza la comunicació de les dades d’ACV entre fabricants, projectistes i verificadors. Alhora, la Comissió Europea ha consolidat aquest enfocament mitjançant el marc Level(s) (European Framework for Sustainable Buildings, 2021), que unifica els criteris i la metodologia per generar i comparar indicadors ambientals, socials i de circularitat, i a través del Reglament (UE) 2020/852 —conegut com a Taxonomia Europea per al Finançament Sostenible—, que estableix els paràmetres pels quals una activitat pot considerar-se sostenible i exigeix evidències verificables, entre elles el propi ACV.

En aquest context, l’ACV no s’hauria d’entendre com una auditoria final, sinó com un procés dinàmic d’aprenentatge i millora contínua, un recorregut que acompanya tot el procés de disseny i s’estén fins a la fase d’obra. El seu valor real emergeix quan s’aplica des de les primeres etapes, moment en què les decisions sobre materials, sistemes constructius o solucions energètiques encara poden modificar-se de manera significativa i alterar l’impacte global de l’edifici. Quan s’utilitza així, l’ACV deixa de ser un exercici comptable per convertir-se en una eina estratègica de projecte, capaç d’orientar les decisions d’arquitectura i enginyeria cap a escenaris de menor petjada ambiental i major coherència amb els objectius de descarbonització. I tot això amb la complicitat necessària del promotor, que ha de comprendre i assumir que algunes decisions poden suposar un lleuger increment de cost, però també un augment de valor a llarg termini.

El problema és que, en la pràctica, l’ACV encara s’aplica massa sovint com una auditoria a posteriori, quan el projecte ja està definit o fins i tot construït. En aquests casos, l’eina perd la seva capacitat transformadora: els impactes ja s’han produït i l’ACV es converteix en un mirall que reflecteix allò que s’hauria pogut evitar. Allò rellevant no és l’informe que s’entrega, sinó el procés de coneixement que genera.

Integrar l’ACV des de l’inici permet comparar alternatives de disseny, quantificar com cada decisió modifica els impactes i els costos, i actuar com un justificador empíric de les eleccions de materials o sistemes. És, en realitat, un llenguatge comú entre projectistes, promotors, operadors i auditors. En projectes on l’ACV s’ha implementat de manera primerenca —com els que segueixen els esquemes BREEAM, DGNB o Level(s)— s’han assolit reduccions de fins a un 40 % de les emissions de carboni associades al cicle de vida complet de l’edifici. Un 40 % menys d’emissions respecte a la idea inicial: una xifra que hauríem de repetir tantes vegades com calgui per entendre la seva transcendència i la seva capacitat de transformació.

La seva utilitat s’estén també a la fase d’obra, quan sorgeixen modificacions o substitucions de materials. En aquests casos, l’ús de l’ACV de manera dinàmica permet avaluar l’impacte de cada canvi i mantenir la coherència amb els objectius ambientals inicials. Es converteix així en una brúixola, en un quadern de bitàcola, tan necessari per a la gestió ambiental com ho són el cronograma per als terminis o el pressupost per als costos.

A més, la informació que genera un ACV ben plantejat pot integrar-se directament als sistemes de report ambiental exigits per la Taxonomia Europea, els criteris ESG o els indicadors del marc Level(s). L’ACV ofereix una base tècnica, objectiva i verificable sobre la qual reportar el rendiment d’un projecte en matèria de mitigació, eficiència de recursos i economia circular.

El UK Green Building Council, al seu Whole Life Carbon Roadmap (2021), recorda que més del 80 % de les emissions totals d’un edifici es determinen a la fase de disseny. Això significa que la capacitat de millora s’esvaeix a mesura que el projecte avança. Aplicar l’ACV des del principi no és, per tant, una qüestió de compliment, sinó d’intel·ligència de projecte: la manera més eficaç i més rendible de reduir impactes abans que existeixin, d’anticipar decisions i de documentar beneficis reals.

Per això, el sector ha d’evolucionar d’una mentalitat documentalista cap a una visió operativa de l’ACV. No n’hi ha prou amb lliurar un informe al final; cal treballar amb l’eina durant tot el procés. L’ACV no és un producte que s’entrega, sinó un procés que s’acompanya. La seva funció no és tancar un expedient, sinó obrir una conversa tècnica sobre com construir millor.

La maduresa ambiental del sector dependrà, en bona mesura, que promotors, tècnics i administracions entenguin aquesta diferència. Si continuem considerant l’ACV com un tràmit, seguirà sent un document útil però estèril. Si l’assumim com una eina de projecte, es convertirà en un instrument de transformació real, capaç d’orientar cada decisió cap a una arquitectura més conscient, més mesurable i més responsable.

Perquè, al final, l’ACV no és la fotografia de l’impacte: és la càmera amb què decidim on enfocar.

Ricard Santamaría
Soci Director de HAUS HEALTHY BUILDINGS