Dia Mundial de la Salut: tenir cura de la salut també és tenir cura dels espais que habitem

Fa uns dies va ser el Dia Mundial de la Salut, i convé recordar una cosa que encara no ocupa el lloc que mereix en la conversa pública: la salut no es decideix només als hospitals, als centres de salut, en el descobriment de nous fàrmacs, en la seva administració o en els hàbits individuals d'alimentació o d'exercici físic, que també. La salut també es decideix, cada dia, en els espais que habitem. A l'habitatge, a l'oficina, a l'escola, a la fàbrica, a l'hotel, al centre sanitari, al gimnàs, al comerç. En definitiva, als edificis. I no és indiferent com siguin. Al nostre organisme no li és igual quines condicions ens ofereixin.

Salut i espais no són àmbits desvinculats, sinó profundament entrellaçats. En quina mesura, amb quin grau d'impacte o d'interacció, dependrà de molts factors, i no tots són mesurables o traçables, però això no ens pot treure de l'equació.

Un edifici no és només un contenidor funcional ni una suma de materials i instal·lacions ordenades que conformen uns quants milers de metres quadrats. És un entorn d'exposició contínua. Un lloc que pot protegir, cuidar, facilitar el descans, reduir riscos i afavorir el benestar; o, per contra, un lloc que pot afegir càrrega fisiològica, disconfort, fatiga, contaminació, estrès i malaltia.

No és casual que l'arquitectura nasqués, en el seu origen més elemental, com a resposta a una necessitat d'empara. Construïm per protegir-nos de la intempèrie, del fred, de la calor, del perill i de la incertesa. La teoria clàssica de l'arquitectura, des de Vitruvi, ja vinculava el bon edifici amb la fermesa i la utilitat —a més de la bellesa—, és a dir, amb la capacitat de servir adequadament la vida humana. Dos mil anys després, aquesta idea continua vigent, però avui sabem alguna cosa més: no n'hi ha prou que un edifici se sostingui, funcioni i sigui bell; a més, ha de contribuir activament a la salut de qui l'habita.

La salubritat, de fet, està inseparablement vinculada a l'habitabilitat. Un espai no es pot considerar plenament habitable si compromet la qualitat de l'aire, si acumula humitat i floridura, si sobreescalfa els seus ocupants, si els exposa a substàncies nocives, si no garanteix confort tèrmic, acústic i visual, o si dificulta el descans, la concentració i la recuperació. L'Organització Mundial de la Salut fa anys que hi insisteix: unes condicions residencials insegures o deficients augmenten la càrrega de malaltia, mentre que un habitatge adequat redueix riscos i protegeix la salut.

Aquest punt és encara més rellevant si tenim en compte una dada tan senzilla com contundent: passem al voltant de 21 hores al dia en espais interiors. A més, els nivells d'alguns contaminants interiors poden ser iguals o superiors als de l'exterior. Per tant, si volem parlar seriosament de prevenció, de salut pública i de qualitat de vida, no podem continuar tractant l'edifici com un factor secundari. Les condicions que configuren l'espai interior formen part del nostre exposoma, és a dir, del conjunt d'exposicions ambientals que acumulem al llarg de la vida i que condicionen la nostra salut. I en aquest exposoma l'edifici importa molt més del que encara es reconeix socialment.

Aire, aigua, llum, temperatura, humitat, soroll, materials, ventilació, confort, contacte amb la natura, ergonomia, accessibilitat, estímuls visuals, densitat d'ocupació, manteniment, neteja, control de contaminants, capacitat de recuperació tèrmica, qualitat microbiològica… Res d'això no és decoratiu. Tot això configura, en diferent mesura, les condicions reals en què una persona viu, dorm, aprèn, treballa o envelleix. I per això parlar d'edificis saludables no és cap extravagància, ni tampoc una moda o una sofisticació per a mercats premium. És, senzillament, parlar de salut amb un mínim de serietat.

Sovint s'ha tendit a reduir el debat a l'eficiència energètica o al compliment normatiu. Però el repte és més gran. Un edifici pot complir moltes exigències tècniques i, tot i així, no respondre bé a les necessitats fisiològiques i cognitives de qui el fa servir. La conversa sobre salut en arquitectura i en real estate exigeix anar més enllà de l'expedient tècnic i fer-se una pregunta més exigent: quin tipus d'experiència corporal, mental i ambiental produeix aquest lloc?

L'evidència disponible ja permet defensar amb claredat que unes millors condicions ambientals interiors tenen efectes positius no només sobre la salut, sinó també sobre el rendiment i la capacitat cognitiva. Els treballs dirigits per Joseph Allen i el seu equip a Harvard, entre d'altres, han mostrat associacions entre la qualitat de l'aire interior, la ventilació i el rendiment cognitiu en treballadors d'oficina. Paral·lelament, revisions i estudis sobre ventilació, temperatura, il·luminació i qualitat ambiental interior apunten que aquests factors influeixen en la productivitat, la concentració i el rendiment intel·lectual. Dit d'una altra manera: un espai millor no només emmalalteix menys; també permet pensar millor, treballar millor i sostenir millor l'esforç quotidià.

Això té, a més, una dimensió econòmica que no s'hauria de menystenir. Si aconseguim entorns interiors més saludables, reduïm exposicions evitables, disminuïm el risc de determinats símptomes i malalties, afavorim la recuperació, reduïm baixes i convalescències i alleugerim, almenys en part, la pressió sobre els sistemes de salut. L'OMS recorda que un entorn saludable podria prevenir gairebé una quarta part de la càrrega mundial de malaltia. No tota aquesta càrrega depèn de l'edifici, per descomptat, però l'edifici forma part de l'entorn, i, per tant, forma part també del problema i de la solució.

En l'àmbit laboral, l'argument és igualment sòlid. No parlem només d'evitar danys, sinó de crear condicions que permetin a les persones desenvolupar la seva feina en entorns més confortables, més llegibles, més amables i més compatibles amb el cos humà. Espais on la temperatura no fatigui, on l'aire no emboti, on la il·luminació acompanyi, on el soroll no erosioni, on el disseny no entorpeixi sinó que faciliti. Espais que, en lloc d'exigir resistència, permetin desplegar capacitats. Espais que convidin a donar el millor de nosaltres mateixos.

Per això, quan des de HAUS parlem de salut als edificis, no parlem d'un complement cosmètic, ni d'una capa discursiva per diferenciar actius. Parlem d'una qüestió estructural. Parlem de reconèixer que la relació entre persones i espais té conseqüències mesurables. Parlem que el disseny, la selecció de materials, la ventilació, la il·luminació, l'aigua, el control de contaminants, el confort acústic i tèrmic, la relació amb l'entorn natural o la capacitat d'adaptació de l'espai no són variables laterals. Són decisions que afecten la vida quotidiana i, per tant, la salut.

De vegades es pensa que incorporar criteris de salut encareix, complica o alenteix. En realitat, moltes vegades el que fa és corregir una visió massa estreta del valor. Perquè el valor d'un edifici no s'hauria de mesurar només pel seu cost d'execució, la seva imatge o la seva rendibilitat immediata, sinó també per la qualitat de les condicions que ofereix als seus usuaris i per la seva capacitat d'evitar danys futurs. En aquest terreny, continuar construint o rehabilitant sense prestar atenció a la salut no és neutral: és, cada vegada més, una forma d'obsolescència.

Amb motiu del Dia Mundial de la Salut 2026, la mateixa OMS va voler subratllar la importància de la ciència com a base de les decisions col·lectives. Aquest missatge encaixa de ple amb aquesta conversa. Si alguna cosa necessitem en el món de l'edificació és, precisament, més evidència, més mesura, més criteri i menys intuïció superficial. Més capacitat per demostrar quines decisions espacials milloren realment la vida de les persones i quines simplement ho aparenten.

Després de vuit anys de treball en aquest camp, la nostra convicció és més ferma que al principi: salut i espais van inseparablement units. Ho estan a l'habitatge i a la feina. Ho estan a l'escola i a l'hospital. Ho estan en l'arquitectura, en l'enginyeria, en la promoció, en l'operació i en el manteniment. I com més aviat assumim que l'edifici forma part activa de la cura, abans començarem a construir no només llocs que funcionin, sinó llocs que veritablement tinguin cura del nostre organisme, que no el lesionin, que en gran mesura el protegeixin.

Perquè no és indiferent com siguin els espais.

I perquè, si els espais condicionen la nostra exposició quotidiana, també condicionen la nostra salut, la nostra energia, el nostre descans, la nostra capacitat de concentrar-nos, de recuperar-nos i de viure millor.

Tenir cura de la salut, en bona mesura, també consisteix a tenir cura del lloc on la vida ocorre.

Temes